Els grans vaixells passen la nostra casa

dimarts, 25 de novembre de 2008

sant joan 1970 i fotos d'any 2005





Ens vàrem prometre a la casa d'estiu.

Era l'any 1970, 20 de juny. Sant Joan. Juhannus en finès.
El dia més llarg de l'any
En Finlàndia no es celebren sants.
Tenim les vacances sempre en el cap de setmana.
De divendres a diumenge.
Tot el país està tancat.

Estàvem escoltant la ràdio. Deia: esperem fins que sentim una cançó familiar.

La primera cançó vam saber era:

Buena Vista Social Club - Celia Cruz - Guantanamera -

Llavors vam intercanviar els anells:-)

Admiràvem una foguera a través del llac





En diumenge vam retornar a la meva casa amb els nostres anells..

La meva mare dita: "No pot ser cert!"
"Em diu no és cert!"

Una dona tan maca.



Posta del sol: 22.50 Alba: 03.54



18 comentaris:

Cèlia ha dit...

Quina història d'amor tan bonica! Ha anat bé? Amb un inici tan romàntic, segur que sí!

Txarli ha dit...

Bonica història amb uns paissatges màgics! I les fotos són magnífiques!
Sant Joan té una màgia especial...

merike ha dit...

Sí Cèlia, gràcies Txarli! Ens trobàvem l'un a l'altre en 1963:-)
És bonic tenir una història enorme. I sigui la mateixa edat i sentit d'humor.. El sentit d'humor és molt important...

Carles Casanovas ha dit...

És preciós Merike, peró tu no pots
dir, que els nórdics, no cel.lebreu
el Sant Joan...els records per tu
i el teu marit, no poden ser més bons. Sí el sentit del humor és molt
important en la vida. Felicitats,
tens un país molt bonic.

Striper ha dit...

Enhorabona una bonica historia.

merike ha dit...

Estimat Carles, celebrem Juhannus
però no el sant i no sempre en l'aniversari del sant.
La nostra celebració és tota a causa de la nit d'estiu més llarga.
A causa de no ser unes vacances d'església sempre podem canviar el dia! Em sap greu que no pugui explicar millor. Aquí la setmana laboral funciona abans de tot...
Potser l'església desaprova però ells tingui no dir. La nostra vida financera mana les regles.

Striper: Se m'afalaga així sempre em recordes. Gràcies!

Nuria (fenix) ha dit...

El meu marit tenia 20 anys i jo acabava de fer-ne 16,el dia que ens vam coneixer. Era l'any 1966,
varem ballar tota una nit de festa major (el primer dia que jo sortia de nit i amb la meva mare )i varem casar-nos l'any 1971. Una vida plena d'amor, respecte l'un per l'altre i llibertat. També és molt important,com el sentit del humor.
Ara només em queda dir:
Estimat Josep, gracies per caminar
amb mi aquest darrers 35 anys.T'estimo molt,siguis on siguis,per mi ets la estrella que brilla més en el cel .
Gràcies Merike ,les fotos fantastiques. Finlandia té de ser
un pais precios,per els qui estimem la natura.
Sigeu feliços ... de tot cor. Nuria

Ferran ha dit...

Merike, m'ha sobtat llegir "20 de juny, Sant Joan" ! :-)
Trobo molt bonic que en el dia més llarg de l'any, el teu marit i tu us prometessiu. Quina data més significativa !

merike ha dit...

Nuria: Gràcies per al teu comentari bonic. És tot tan bé què dius.

Ferran: Pensava que hauries entès què escric sobre la meva mare,lol!! Potser només escric llengua tan pobra:-) I am at a loss with "you are" which Translendium translates as és and not ets.

BONA NIT!!!!

Carme ha dit...

MERIKE, el meu marit i jo ens vam casar l'any 70, però al novembre, jo tenia 18 anys i ell 23, ara farà 38 anys que vivim junts, però en fa 43 que ens vam conèixer, i 40 que vam començar a sortir junts. tota una vida. I si que tens raó, els entit de l'humor és important. Encara riem molt junts.

La teva és una història bonica.

merike ha dit...

Carme:
Ens casàvem el maig de 1971.
Allò significa que hàgim viscut oficialment junts durant 37 anys:-) Estic esperant tots els dies que moriré primer. Sense ell no puc viure.

menta fresca ha dit...

Noia quina historia mes bonica, disfruti al màxim d'aquesta inmensa sort i gràcies per compartirla amb nosaltres, a Catalunya.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

Obre la vida a un nou demà
onades ferotges de desig incontrolat
química dels sentits
esborrany d'una vida inacabada
micropartícula en suspensió
només resta un segon

Lectora corrent ha dit...

Molt bonic, Merike! I les fotos, precioses! Les dues vegades que he estat a Finlàndia era al juny i els colors del capvespre --aquell capvespre que semblava no tenir fi-- em van captivar.

En els països nòrdics seguiu l'antiga tradició de la celebració del solstici d'estiu. És en el sud on l'hem canviada, "disfressant-la" de celebració religiosa (Sant Joan), com el Nadal per substituir les festes del solstici d'hivern.

Nuria (fenix) ha dit...

Benvolguda Merike, no pensis aixó de morir primer.
Les forçes per seguir endevant sola;
sense el company,l'amic,el confident,l'amant,no saps moltes vegades del lloc on arriven,peró existeixen i jo crec que les tenim a dins nostre i son l'energia i l'amor que encara quedan
al nostre costat.
Ara saps.. he apres a estimar en la llunyania. Gaudeix del moment i
no pensis en el futur .
una abraçada Nuria

merike ha dit...

Lectora corrent:

Sóc feliç de veure't aquí! Escalfa el meu cor que tens memòries agradables d'Hèlsinki. Gràcies per a la comprensió científica!
Explices millor del que podia:-)

Nuria: Sóc una pessimista per natura:-(
Gràcies per al consell amable!

merike ha dit...

EM SAP GREU QUE ESCRIGUI L'ORDRE EQUIVOCAT.

ESTIC TOT CONFOSA AMB TANTS COMENTARIS:-) GRÀCIES!!!


MENTA FRESCA:
Gràcies per a llegir!

Sóc molt feliç de veure't aquí, la mestre del poesia i sinceritat! Espero poder escriure alguna cosa d'interès també en el futur. El llindar aconsegueix més alt:-)
No n'he après gaire de la llengua amb el meu estil. Tinc por de tot el temps que cometo una equivocació que fa els meus amigas i amics enfadat com no entenc prou. Una gran suau abraçada!

TÉ LA MÀ MARIA - REUS :

Ets tan molt talentós!
Sons meravellós a mi:-)

TPS ha dit...

Felicitats!

Les teves fotos m'han recordat tant a quan hi vam anar... Ara ja no sé si hi podré tornar algun dia, però m'encantaria...
http://pirineuweb.blogspot.com/search/label/finlandia