Els grans vaixells passen la nostra casa

dijous, 10 de març de 2011

a les dones velles se'ls permet ser com nenes:)

Viatjant a Porvoo podem veure aquesta casa, una pizzeria, el nom és PUB DILAN.

Ens fa somriure.
Potser el propietari de Turquia no ha podut escriure el nom de Bob Dylan correctament?





Bona nit!

8 comentaris:

El porquet ha dit...

Una pizzeria que s'autoidentifica com a pub?

Dilan quan volia dir Dylan?

Em sembla que no et recomano que hi mengis massa pizzes, ni hi beguis molta cervesa, ni hi escoltis massa música!

Miquel ha dit...

Un petó molt gran des de Barcelona...avia ¡¡¡¡

Pakiba ha dit...

Un petó ben fort d'un ltre avia.

merike ha dit...

El porquet (adorable):
Pizza amb cervesa és necessari!
Un pub (anglès) és un bar on la gent beu cervesa, i pot menjar també...
Dilan és el nom del pub,

Pub Dilan sembla Bob Dylan.

És un nom divertit!! Una broma:)
He escrit aquest post a la nit (01:16) hihi

Miquel i Pakiba:
gràcies i salutacions!

zel ha dit...

Tu no ets vella, ets una dona sàvia, amb experiència i amb molta bondat!

merike ha dit...

zel:
gràcies, dona jova! I no puc fer vincles, no sóc sàvia... però tot és molt divertit. He començat amb 0 paraules i ara parlo amb la meva mestre al Skype. Em trobo amb ella aviat de nou. Però seria bonic veure Reflections a Girona un dia. He vist fotos boniques de la ciutat, un amic de tu els ha fet:) Em sembla una ciutat meravellosa. Especialment els reflexions. Intento llegir el teu blog però ets molt molt intel.ligent! Abraçades!

Carles Casanovas ha dit...

Merke, en els meus setze anys, vaig conèixer per correspondència una noia, una fille francaise. A l'any proper ella, va venir a casa meva, i tot seguit, jo vaig anar-hi a ca seva. Era el temps de la Guerra amb Argèlia.
Dos mesos junts, dos adolescents de 17 anys !
Fa quatre anys, va avisar-me en Jean Pierre, el seu marit que Michèlle s'estava morín d'un càncer. Inmediatament li vaig dir
que sortía de Tiana, vers Normandía...amb el meu fill n'Oriol, vem arribar l'endemà una hora després de la seva mort.

Encara penso en ella.

merike ha dit...

Carles Casanovas:
La guerra d'Algèria, em recorda a la pel lícula Els paraigües de Cherbourg.
Ho vaig veure amb el meu futur marit quan estàvem a l'escola. Els meus amics de la ploma eren només amics. Cap amants.
Una història de la bona amistat, la teva història també.