20 de setembre de 2016 a Lauttasaari

diumenge, 13 de març de 2011

quan no teníem cap internet, trobàvem amics estrangers per cartes

Quan volíem aprendre llengües escrivíem cartes, quan érem joves.. Rebíem adreces de gent jove en diaris, revistes, a escola, una empresa danesa els donava per a pocs diners..

Rebia el meu primer amic de Nova Zelanda. Li escrivia una carta quan tenia 12 anys, i responia..

Era a escola naturalment i jugava a rugbi. Intercanviàvem els nostres interessos de música.

Tenia parents a Anglaterra. Després d'escola venia amb un vaixell per visitar-los i per treballar. Es quedaven molts anys. Em visitava dues vegades a Finlàndia.

Quan el meu pare tenia el seu aniversari de 50 anys ajudava els convidats amb els seus abrics...



Tenia un magnetòfon i escoltàvem la música de les seixantenes.



Volia ser un actor. Portava un llibre pesat de les obres completes de Shakespeare amb ell...
Era un home alegre i a tothom li agradava.

Se n'anava a Austràlia i treballava per la televisió.



Quan tenia 50 anys perdia la seva feina.

Una feina és molt important per a un home.
Així pujava al terrat de casa seva, un gratacel, i saltava des del sostre.

Moria a l'ambulància.

Enyoro les seves cartes.

11 comentaris:

El porquet ha dit...

M'has deixat glaçat!

Quina història tan trista...

T'anava a dir que era molt bonic haver fet una amic a través d'aquestes cartes de l'escola (mai ho havia fet jo a la meva escola), però aquest final és molt tràgic.

El seu record perdura en tu, Merike.

Una abraçada.

Carme ha dit...

Vosaltres us avançàveu als temps! Jo de jove no feia aquestes coses.

Quina llàstima haver perdut un amic! Em sap greu. :(

Sort que ara n'has trobat molts altres.

NoName ha dit...

És veritat? Aquell home s'ha matat? Què trist...

La meva mare quan era jove va fer intercanvi de cartes amb una rusa i amb una italiana. No sé si han arribat mai a conèixer-se, però m'imagino que ha de ser una cosa molt interessant, escriure-li a una persona desconeguda.

Joan Guasch ha dit...

Veritablement sembla un episodi de novel·la. Si, jo recordo també cartes amb altres persones quan era molt jove.

Pakiba ha dit...

Una historia triste per una bona persona que va perdre el seu treball.
Els bons amics mai sen olviden.

Jordi Dorca ha dit...

Solament puc copsar una part d'aquest dolor. Però puc valorar, alhora, la qualitat del teu català excel·lent, i te'n felicito.

Deric ha dit...

Jo també tenia amics per carta.

merike ha dit...

El porquet:
- potser una professora tenia adreços de alumnos d'un escola a un altre país..
però jo les he vist a diaris per joves etc.

Carme:
és mort a les 1990's

NoName:
sí, i quan el correu ha estat molt llent des de Nova Zelanda..
La persona era molt valent - però estupid. Ningú es va adonar que estava deprimit.
Som aquí escrivint sense saber un de l'altre també..

merike ha dit...

Joan Guasch:
i jo, he escrit amb moltes, moltes. Només 4 persones tinc per la vita.

Pakiba:
no puc olvidar

Jordi Dorca:
espero que va millorar, el meu català, amb els anys que pasan

Deric:
jajaja, estic segura, preciòs!

La lectora corrent ha dit...

Jo també sóc de la generació que tenia "pen friends". Era molt freqüent aleshores. Quan tenia 19 anys vaig passar unes setmanes a casa d'una amiga alemanya (érem amigues per correspondència) i ella després va venir a casa meva.

Però no era molt freqüent que aquestes amistats duressin per sempre, com el cas de la vostra. Quina llàstima, aquest final tan trist!

merike ha dit...

La lectora corrent:
He pensat que som amigues d'aquesta manera també:) He escrit amb molts i moltes, i quatre persones per sempre. Vaig continuar la serie... un dia.
Gràcies pel comentari!