Els grans vaixells passen la nostra casa

dissabte, 10 de desembre de 2011

Cafè irlandès l'any 1971 i l'home que venia persianes.


El meu marit estimat havia passat a la ciutat gran des del nord del país.

Vivíem en un apartament petit: la sala i la cuina petita, 32 m2.

Estava fent la nostra beguda favorita a la cuina.

El timbre feia sonar.

El meu marit contestava a la porta.

Un venedor ingressava a l'apartament i caminava a través de la sala d'estar/dormitori.

Estava fent el seu discurs per vendre les persianes.

La porta a la cuina petita era oberta.

El venedor deia: Bona tarda, DONA!

Estava mig despullada. Portant el meu PANTI. I 8 mesos embarassada.

Cridava: TANQUI LA PORTA!!!

Finalment el meu marit entenia: A Hèlsinki no obre la seva porta a tothom!!

10 comentaris:

Miquel ha dit...

Curiosa história ¡¡¡

Joan Guasch ha dit...

Com més quantitat de gent en un lloc, menys ens en refiem. Tenim comportaments primaris, però els hem de tenir encara.

NoName ha dit...

Quin paio més rar, el venedor aquell! No podia haver-se quedat a la porta del pis per recomanar les seves persianes, realment havia d'entrar?!

Salvador ha dit...

I no el vareu convidar a cafè irlandès?

merike ha dit...

Miquel:
Jajaja..

Joan Guasch:
Vivim en un bloc de pisos.
Avui dia la gent com aquest venedor no aconsegueix a l'edifici sense un número de codi..!
En les setantenes tot era diferent:)

NoName:
La idea de l'home era entrar per mesurar els cecs que estava intentant vendre.
Encara no els tenim.

Salvador:
La llibertat d'una periodista;)
Cap cafè irlandès.
Probablement només jo feia el sopar.
En la meva condició!

Carme ha dit...

Quin venedor més atrevit! :)

Quin marit més despistat! :)

Quina dona més enèrgica! :)

Una abona història!

manjacostel ha dit...

Merike,
Solide que la situacion èra curiosa per tu.
Mas coma èra emprènhada , i a pas de mal. Mas vertat que cal pas dubrir la pòrta a degun. E ton espos te sauvèt un còp de mai....En tancant la pòrta.... Espèri que li faguèt un brave poton....

merike ha dit...

Carme:
M'agraden les històries divertides:)

manjacostel:
L'home va entrar sense vacil·lar. El meu marit potser va pensar que se l'enviava del nostre edifici, la rapidesa amb què era! És bo que aquest ja no és possible!

Jordi Dorca ha dit...

I quina era la beguda?

merike ha dit...

Jordi Dorca:
Ja deia pel Salvador això no me'n puc recordar com tenia 23 anys llavors. Però no alcohol. Estava embarassada:)